Skip to main content

L’OFICI DE VIURE – De Gaspar Hernández

LA SÍNDROME DE L’IMPOSTOR

CONVIDADES:
EMMA RIBAS Doctora en psicologia i sexòloga. Fa més de 15 anys que intenta ajudar persones adultes que en algun moment de la seva vida es troben davant d’alguna dificultat que els provoca patiment a nivell personal, familiar, de parella, sexual o laboral.
PAULA FOLCH, psicòloga i “coach” teleològica, formadora i divulgadora en mitjans de comunicació.

  • Què és la síndrome de l’impostor?
  • Qui la pateix?
  • Com podem evitar que la patim nosaltres?

Va ser la psicòloga clínica Pauline Clance la que va estudiar el 1978 per primera vegada el que s’ha denominat síndrome de l’impostor.

Va observar com algunes estudiants brillants tenien molts dubtes sobre les seves capacitats i no s’enorgullien gens dels seus èxits perquè tenien por que les titllessin de farsants.

Hi ha un llibre que parla amb detall d’aquest fenomen i que es diu precisament La síndrome de l’impostor.
L’ha publicat la doctora en psicologia i professora de la Universitat de Lancashire Central, al Regne Unit, Sandi Mann.

Ella ho defineix així:

“La síndrome de l’impostor és la creença que nosaltres mateixos fingim, de forma fraudulenta, que som els que no som, que no som tan bons en alguna cosa com la gent es pensa que som.”

Tots estem plens d’inseguretats i de vegades ens costa molt creure en nosaltres mateixos. Però en la síndrome de l’Impostor hi ha alguna cosa més.

“Assumeixes que el teu èxit és una qüestió de sort i mai no ho atribueixes a la teva intel·ligència sinó a factors externs o al fet que hagis hagut de treballar molt per aconseguir-lo”.

  • Què passa, doncs?
  • Per què ens pensem que som poc intel·ligents, que no ens hem esforçat prou, que no ho hem fet prou bé?
  • Per què diem que ens n’hem sortit perquè hem tingut sort?

Ens adonem que no som una minoria els que patim aquest fenomen, sinó que, a més de nosaltres, ho pateixen molts del que ens envolten.

Com diu  Sandi Mann:

“Benvingut al món de la síndrome de l’impostor. És un món secret, habitat per persones exitoses de totes les professions i condicions socials que tenen una cosa en comú: pensen que no són prou bons.”

Però quin és el denominador comí per a qui ho pateix?

El denominador comú d’aquesta síndrome és la baixa autoestima, i que segurament s’origina en l’entorn familiar relacionat amb la poca vaorlació que va rebre devant de situacions d’esforç.
Solen ser brillants tant en els estudis com a la feina però qualsevol esdeveniment, els fa connectar amb l’exigència, amb la perfecció. Llavors s’obre una escletxa, on s’escola la culpa, i amb ella l’aparició de la baixa autoestima, tot plegat dur a la persona a realitzar un canvi en el seu rol.

És en aquest moment quant la persona es planteja si els afalacs i els reconeixements a la seva feina són mentida, tot és posa en dubte.
Tot perquè el paper que tenia en l’entorn familiar era el de “no servir per a massa”.

D’aquesta manera surgeix la síndrome de l’impostor.

És una síndrome que s’està donant a conèixer cada vegada més. Molta gent s’està adonant que potser pateixen aquest fenomen i el fet d’admetre-ho ja és un pas.

No és una patologia, és una síndrome que qualsevol persona pot patir en qualsevol moment i context de la seva vida.

Hi ha molta dissonància entre el que un realment és i el que aconsegueix en la seva vida acadèmica o el que perceben els altres d’ell o ella. Es tracta d’una qüestió perceptiva, com es percep un a ell mateix i com creu que el perceben els altres. En el moment que un individu pensa “no sóc suficient per assolir X” s’ha de preguntar en què s’autoenganya i perquè ho està projectant en els altres.

La forma d’abordar-ho seria tractar-ho en l’àmbit perceptiu i preguntar-se “què no m’estic atrevint a descobrir de mi mateix?”.

Hi ha una integració entre allò que percebo de mi i allò que sento, i s’ha de deixar de focalitzar el tema en l’exterior i centrar-se a investigar-se a un mateix tot i tenir aquesta creença que limita. Al cap i a la fi aquest sentiment l’ha creat l’individu dins del seu cap, i fins que no el tracti interiorment no podrà percebre el que ell és realment i el que l’envolta.

Un tema important i no tan mencionat en l’estudi d’aquesta síndrome és el de la sexualitat.

Hi ha moltes persones que se senten pressionades, arran de l’educació sexual que han rebut, en pensar que potser no estan a l’altura de les expectatives i desenvolupen molta frustració.

Pot passar tant amb homes com amb dones.

Un clar exemple és fingir l’assoliment de l’orgasme. És viu des de la culpa, com si hi hagués alguna cosa que no s’està fent bé, en lloc de percebreu com un autoconeixement, i d’aquesta manera acaben vivint una sexualitat desconnectada.

Altres exemples que afavoreixen la síndrome de l’impostor son els fills de pares i mares triomfadores. Fins a quin punt els fills poden sentir-se intimidats i pensar que no estan a l’altura?
Aquesta pressió pot acabra fent girar la vida dels fills al voltant de la del que s’espera d’ells o el que ells creuen que s’espera, i no de la seva pròpia.

Es pot arribar a crear una pel·lícula i tenir una vida totalment fora de la identitat real d’un individu. Anul·lant a la persona, inclús pot acabar en simptomatologia depressiva, ja que es veu en una vida que no és la seva.

Cal escoltar-se i indagar en un mateix.

Aprenem a identificar-nos en qui som, en primera instància, fixant-nos en les figures de referència que tenim a casa. Pensem i sentim sobre nosaltres d’acord amb el que veiem, notem i percebem i a vegades no fa falta que ens diguin què som ni que ens etiquetin. Si un individu té el mirall d’uns pares que són molt triomfadors, comprèn que això és el que ha de ser, i no es fixa en el que és. Tot acaba en la conclusió que si no és la persona que suposadament ha de ser, no rebrà l’aprovació o amor dels pares, per exemple. En aquest moment, l’individu comença a desconnectar-se.

La manera d’educar és clau. S’està treballant perquè cada vegada més hi hagi una educació respectuosa. Cada vegada més, hi ha pares que s’involucren i s’informen, fet que en un futur ajudarà al fill o filla a identificar les necessitats i emocions d’un mateix per construir una identitat. És molt important que en l’entorn familiar, les mostres d’amor no vagin relacionades amb l’obtenció de bons resultats acadèmics o altres inputs externs. S’ha de reforçar el pensament que el fill és mereixedor de l’amor, és vàlid i suficient independentment del que aconsegueixis al llarg de la vida.

Si posem la mirada en allò que volem aconseguir, desconnectem dels nostres talents i deixem de propiciar la millor perspectiva per assolir-ho. És important educar des dels valors, constància i perseverança del que un és i pot fer.

Tipus d’impostor

  • El perfeccionista. Es marca fites tan elevades que poques vegades aconsegueix abastar-les.

  • Normes internes de l’impostor perfeccionista
  • Tot el que faig ha de ser perfecte
  • No puc cometre errors
  • Si les coses no són perfectes, és que soc un farsant
  • Si ho faig tot perfecte, potser és que m’he marcat fites massa baixes
  • Sempre puc fer-ho millor
  • Si no és perfecte, he fracassat
  • Si no puc fer-ho a la perfecció, no té sentit intentar-ho.

La relació que hi ha entre el perfeccionisme i la síndrome de l’impostor, és molt estreta.

Quan una persona és perfeccionista, té molta poca tolerància a l’error i no l’entén com una cosa inherent a l’ésser humà. Tots ens equivoquem i gràcies a l’error tots ens equivoquem, de fet, l’error és una oportunitat d’aprenentatge.
Es pot percebre el perfeccionisme ben entès; el que ens porta a assolir metes ajustades a les nostres capacitats, i el perfeccionisme que pressiona directament i destrueix la nostra autoestima. És important poder-ho graduar i valorar-nos a nosaltres mateixos deixant d’imposar-nos metes més elevades de les que toquen. És a dir, poder ajustar-nos a la realitat.

El perfeccionisme és una estratègia que s’utilitza per aconseguir un valor o algun objectiu. Però aquest neix d’alguna creença que es tapa a través del perfeccionisme, perquè quan ens equivoquem i no tolerem l’error, estem reforçant el fet que no som suficient.

  • La superdona/el superhome

Si ho ets, penses que has de ser bo en tot. Per tant, tens una competència més gran que la persona perfeccionista, perquè la perfeccionista pot limitar-se a un sol àmbit.

Normes internes del superimpostor

  • He de ser brillant en tot
  • Com més faig, millor soc
  • Si no soc perfecte en cada paper que faig, he fracassat.
  • He de ser capaç de realitzar diverses tasques
  • Hauria de ser capaç de tirar endavant
  • No tirar endavant és un senyal de feblesa
  • Si fracasso en alguna cosa, això demostra que soc un farsant.

Per cadascú de nosaltres, ser un superhome o una superdona és un concepte diferent perquè cadascú té un concepte diferent. Voler assolir el millor en cada àrea de la nostra vida pot provocar molt estrès.
El més important és saber les capacitats de cada un i que la vida tingui sentit per un mateix. A diferència del perfeccionisme, que s’aplica en un o dos àmbits, el superhome o superdona vol ser perfecte en totes les àrees. La pressió que suposa i la frustració que implica ser descobert és d’enormes magnituds.
El fet de voler ser un superhome o una superdona en l’àmbit sexual genera moltes disfuncions en aquest camp. S’intenta ser algú que no ets i no s’acaba gaudint un mateix. Quan prenem consciència que hem estat portant una mascara, rebem tot allò que hem estat buscant amb autenticitat.

Les xarxes socials tenen un paper molt important pel simple fet de voler mostrar que la nostra vida és perfecte. Esforçar-se a mostrar una vida ideal mentre potser estem malament, ens allunya més de nosaltres i fa la mentida encara més grossa. Estem oferint una imatge la qual no mostra qui realment som.

  • El geni innat

Pot ser que hagis crescut pensant que es neix amb la grandesa incorporada. Pots pensar, per tant, que ets una persona impostora si t’has d’esforçar en alguna cosa.

Normes internes de l’impostor geni innat

  • Ho he de fer bé a la primera
  • Hauria de ser fàcil per a mi
  • Si de debò fos un geni o tingués talent, no seria tan difícil
  • L’èxit ha de ser fàcil; si no, soc un farsant.
  • Si m’he d’esforçar molt per aconseguir alguna cosa, és perquè no ho sé fer.

El geni innat, quan algú se sent impostor pel fet d’haver-se d’esforçar, és un altre tipus de síndrome d’impostor. Hi ha moltes persones en el camp de la creativitat, que se senten frustrades i no poden expressar-se pel fet de sentir pressió pel que els envolta. Confiar en un mateix, en les creences i valors és un punt clau per poder sortir d’aquest ambient de pressió perquè puguin desaparèixer i ser un mateix.

  • L’individu solitari

Et penses que pots fer-ho tot sol.

Normes internes de l’impostor individu solitari

  • Hauria de ser capaç de fer-ho sol
  • Si m’ofereixen ajuda, és perquè han descobert que soc un impostor
  • Si accepto l’ajuda, significa que no em valc per mi mateix
  • Els assoliments en solitari són els  realment importants

L’home o la dona orquestra és aquella persona que creu que pot assolir els objectius per ell o ella mateixa, i que si necessita ajuda creu que l’han descobert. Amb equip i amb ajuda és quan podem arribar més lluny i millorar-nos a nosaltres mateixos. És molt important tenir la capacitat de saber demanar ajuda.

  • L’expert

Els altres poden considerar-te un expert en el teu àmbit, però tu no sents que ho mereixies.

Normes internes de l’impostor expert

  • Ho he de saber tot per ser un expert
  • Si no ho sé tot, soc un farsant
  • No puc recórrer a les meves habilitats fins que no sigui un expert
  • No estic prou qualificat
  • Si fos intel·ligent de veritat, ja sabria això.
  • No puc demanar ajuda perquè això demostra que soc un farsant
  • Se suposa que soc un expert.
  • Em cal més coneixement, experiència o habilitats per exposar-me.
  • N’hi ha d’altres que saben moltes més coses que jo.

L’impostor expert és aquell que els altres consideren un expert en el seu àmbit, però ell no sent que s’ho mereix. Ho ha de saber tot i si no és així se sent un farsant o una persona no qualificada. La ment té molta importància en la nostra societat, és a dir, el fet de considerar-se intel·ligent i tenir molts títols. És molt important conservar l’honestedat amb un mateix, acceptar que una cosa no la saps i que no passa res. El saber s’assoleix quan un mateix es reconeix ignorant.

Hi ha d’altres aspectes essencials a tenir en compte a la síndrome de l’impostor.

Sandi Mann diu això al seu llibre: El paper essencial de l’autoestima

És probable que una de les causes clau subjacents de la síndrome de l’impostor de qualsevol individu estigui relacionada amb una baixa autoestima, una baixa autoconsciència i una baixa autoconfiança. Tota la raó de ser de l’impostor és que no se sent prou bo, i la baixa autoconfiança, la baixa autoconsciència i la baixa autoestima són els factors que l’arrosseguen a aquesta conclusió.

En el moment en què una persona creu que no és prou, una persona comença a allunyar-se d’un mateix. L’amor cap a un mateix és la cura de la baixa autoestima i conseqüentment de la síndrome de l’impostor.

S’ha de treballar la ment conscient i l’inconscient d’un mateix per canviar el nostre comportament desconnectat de nosaltres mateixos. Escoltar afirmacions positives d’un mateix és molt important per refer-nos, ja que aquestes es van endinsant en el nostre subconscient i ens fan créixer de mica en mica.

L’impostor bona persona són els que sempre ajuden, i poden pensar que els altres tenen una visió exagerada de la noblesa del seu cor i tenen por que descobreixin que  no són tan bones persones. Aquests individus s’autoexigeixen molt per arribar a les expectatives que creuen que els altres tenen d’ells. Tenen la necessitat d’omplir la seva autoestima amb inputs exteriors en comptes dels interiors. Ser bona persona fa sentir bé i un individu rep aquesta bona sensació de bondat.
Per tant fent bones accions cap als altres també fas una bona acció cap a tu mateix.

S’ha de treballar també la creativitat, és a dir, saber dir que no i posar un límit.

Al final del llibre, Sandi Mann llança un missatge optimista a tothom que presenti la síndrome de l’impostor.

La síndrome de l’impostor pot ser un trastorn que debiliti algunes persones, però hi ha bones notícies. No només es poden superar els seus efectes negatius, sinó que també en podem treure algun avantatge.

(…) Un cop superat el tractament (…) si tens SI pots pensar que és molt probable que realment siguis bo en el que fas.

A més, recorda que no estàs sol, i anima’t. La síndrome de l’impostor és tan freqüent que és més normal pensar que ets un impostor que no pensar-ho: és molt probable que hi hagi diversos impostors en un grup de persones. Recorda-ho quan et trobis així; t’ajudarà a combatre la sensació d’aïllament.

SANDI MANN. El síndrome del impostor. Ed. Urano. Abril 2020

Leave a Reply