CALLAR PER EVITAR CONFLICTES
L’OFICI DE VIURE – Emissió diumenge 07 de febrer amb
CONVIDATS:
FRANCESC BONADA . Enginyer de Telecomunicacions i Coach especialitzat en comunicació no violenta. Formador certificat pel Center of Nonviolent Communication. Creador de Rumb Interior i consultor en Desenvolupament Organizacional.
EMMA RIBAS. Doctora en psicologia i sexòloga. Fa més de 15 anys que intenta ajudar persones adultes que en algun moment de la seva vida es troben davant d’alguna dificultat que els provoca patiment a nivell personal, familiar, de parella, sexual o laboral.
Hem de callar quan ens enfrontem a un conflicte a la feina, a casa, a qualsevol lloc?
Fins a quin punt ens ajuda callar?
Quan hem de buidar el pap i quan és millor no fer-ho?
Tots coneixem persones que a l’hora de resoldre o discutir un conflicte amb una altra persona, l’ataquen directament, o se senten ferits per la reacció de l’altre i llavors s’enfilen.
Això pot succeir en contextos delicats, com una família, una parella o per raons de feina, però també pot donar-se en circumstàncies d’allò més habituals i aparentment banals.
Ens en posa un exemple la mestra i terapeuta Marie Jeanne Trouchaud, al seu llibre Comunicación no violenta:
“Si dues col·legues comparteixen la mateixa oficina i una obre la finestra, no és per molestar l’altra, que és fredolica, és sense cap mena de dubte que ella té massa calor. Si la que té fred tanca la finestra, no és amb la intenció de molestar la primera, sinó perquè té fred. El conflicte es pot tornar violent a partir del moment en què un acusa l’altre de males intencions, és a dir, de falta de respecte. En efecte, això és el que sovint ens resulta més insuportable i que ens enfurisma més: vivim com una injustícia molt gran el fet de ser acusats de voler fer mal.”
Potser havent sentit això ens sentim identificats o pensem que és el nostre pa de cada dia a la nostra oficina, si és que treballem presencialment. Si no, segur que hi ha altres moments en què hem estat presents quan algú s’ha sentit ferit pel que realment no era un atac cap a la seva persona, o ens ha passat a nosaltres mateixos.
Què hem de fer, llavors? Callar? No dir el que pensem? Arriscar-nos-hi i mirar d’arreglar la situació amb bones paraules?
Potser millor esperar que passi la tempesta, i llavors actuar amb l’assertivitat que cal en les relacions interpersonals, perquè, tant si els irats som nosaltres com si són els altres, diu la psicòloga Valèria Sabater:
“Atès que en els moments d’ira no som conscients del que diem, és millor esperar que passi la tempesta per poder exposar el nostre punt de vista de manera assossegada.”
Dit d’una altra manera ben simple, els incendis s’apaguen a l’hivern.
Durant la “tempesta”, el cervell no pot pensar. Durant aquests instants, el cervell només pensa a defensar-se i a activar el nostre cos per a una possible reacció escapatòria. Per tant, és incapaç de pensar amb calma i de parlar amb encert.
(…)
Si parlem aleshores, som completament sincers, però compte, perquè alliberem el que sentim carregat de negativitat. Per tant, és habitual usar paraules plenes de ràbia que més endavant lamentem.
VALÈRIA SABATER. Psicòloga
Estratègia o necessitat
El coach Francesc Bonada afirma que hi ha un greu conflicte intern a l’hora de decidir si és millor expressar-se o callar. Normalment, en una discussió ens posem en una situació de guanyar o perdre. Però hem de mirar el conflicte des d’un punt de vista on les dues parts no en surtin mal parades. Per poder fer-ho parlem d’estratègia i necessitat. Per una banda hem de fer alguna cosa per gust, i per altra banda perquè ho necessitem; i s’ha de saber arribar a un punt entremig.
Quan se’ns disparen les emocions, el nostre cervell actua de manera impulsiva i deixa abandonats els pensaments racionals. És per això que enmig de la tempesta necessitem parar, respirar i calmar-nos, per tal de poder recuperar el pensament racional.
Moure el nostre cos físicament i canviar de context i entorn fa que els nostres pensaments es refredin i, com hem dit abans, puguem tornar al nostre jo racional. Una altra manera de canviar d’ambient i poder desenvolupar la nostra comunicació conscient és escriure el que pensem i, sobretot, proposar solucions al problema abans de plantejar-l’hi a la parella.
És veritat que de vegades val més bé callar. Quan estem molt exaltats, per exemple. La ira fa que exagerem i ens preocupem més per ferir l’altre que per expressar realment el que pensem o sentim. En aquestes condicions, el millor és deixar de parlar mentre recuperem les bones formes. En aquest cas és una decisió intel·ligent.
EDITH SÀNCHEZ. Sociòloga
DESPRÉS DE LA TEMPESTA
Potser el que cal és buscar millors condicions per conversar. I també trobar una manera diferent d’expressar la nostra inconformitat. Canviar l’espai rutinari per un altre de més càlid i amable de vegades contribueix a fer que la comunicació es renovi. Parlar des del cor, sempre remetent-nos al que sentim i no al que suposem que sent l’altre, és una fórmula que no acostuma a fallar.
EDITH SÀNCHEZ. Sociòloga
Els conflictes de la vida quotidiana ens afecten a tots, a la feina, a casa i a la vida en societat. La majoria de vegades, s’acusa l’altre de mala fe. Estem acostumats a jutjar el comportament dels altres a partir del nostre punt de vista, dels nostres costums i de la nostra pròpia actitud. És força graciós constatar que l’altre, aquest adversari que tant ens irrita, al qual tenim ganes de dir-li de tot, pensa exactament el mateix que nosaltres. I cadascú està convençut de tenir raó.
MARIE JEANNE TROUCHAUD – Comunicación no violenta
L’assertivitat
Segons la psicòloga Emma Ribas, la comunicació és un pilar per mantenir la teva vida estable en totes les diferents àrees. Per tant, és molt important aprendre a desenvolupar una comunicació conscient, ja que a partir d’aquesta base creem els vincles de tot allò que ens envolta. Quan callem podem arribar a somatitzar aquest malestar en diferents àrees de la nostra vida. Quan aprenem a dir què necessitem i què volem expressar, evitem que la pilota es faci més gran i acabi explotant, afectant tant al nostre benestar físic com a l’emocional i mental.
L’Assertivitat es defineix com “L’habilitat d’expressar els nostres desigs d’una manera amable, franca, oberta, directa i adequada, aconseguint dir el que volem sense atemptar contra els altres. Negociant amb ells el seu compliment”. L’assertivitat és al tercer vèrtex d’un triangle en què els altres dos són la passivitat i l’agressivitat. Situats en el vèrtex de la passivitat evitem dir o demanar el que volem o ens agrada. En l’agressivitat ho fem de manera tan violenta que ens desqualifiquem nosaltres mateixos.
Emprar l’assertivitat és saber demanar, saber, negar-se, negociar i ser flexible per poder aconseguir el que volem, respectant els drets de l’altre i expressant els nostres sentiments de manera clara. L’assertivitat consisteix també a fer i rebre compliments, i a fer i acceptar queixes. JOSÉ ANTONIO GARCÍA HIGUERA- Psicoterapeuta.
CALLAR A LA TEMPESTA I PARLAR EN LA CALMA
Fer mutis durant la tempesta per reservar energies per als moments de més claredat mental, sempre serà el més adequat.
Per això, podem fer ús de les següents estratègies:
El mur defensiu
Quan sorgeixi la desavinença, visualitzem interiorment un mur defensiu.
Darrere d’aquest mur, som en un palau de calma, que té finestres i des d’on podrem veure i escoltar.
El fet de ser en aquest espai relaxat ens ha de permetre sentir cada paraula per poder analitzar-ne el punt de vista amb tranquil·litat.
Mentre l’altra persona “s’encén” defensant el seu punt de vista, nostres podem posicionar-nos en la indiferència, la calma i aquesta actitud on s’és receptiu però no es desitja donar importància als crits o les emocions negatives.
Com podem resoldre les exigències sense acabar en discussió?
Les demandes exigents tenen un impacte en totes les nostres relacions. Quan nosaltres obliguem a algú, aquest només es pot revelar o sotmetre. Si ens interessa connectar i arribar a algun acord amb l’altra persona, hem de mirar de convertir l’exigència en petició, ja que les dues persones son igual d’importants.
Hi ha persones que sembla que no s’alterin mai. És així o ho dissimulen?
Un dels sistemes que es poden fer servir per entendre’s a un mateix i saber com gestionar la ira és a través del mindfulness. Un altre sistema és el de posposar el tema per poder-lo tractar de manera calmada, després d’haver comprès què sentim i volem expressar.
Enfadar-nos d’una altra manera
El problema de cridar i enfadar-se és l’efecte que provoca en les relacions. Totes les persones tenim dret a enfadar-nos i el més important és distingir contra qui tenim aquesta ràbia. És molt important saber amb qui estem enfadats i comunicar a qui estigui al nostre voltant que el motiu del nostre malestar no són ells.
Tenir la raó
No és obligatori que quan hi ha una discussió només un acabi tenint la raó. És possible que els dos estiguem sentint el mateix, però ho estiguem expressant de manera diferent. Per altra banda, que una persona tingui raó, no invalida que l’altra també en tingui una, de raó; és a dir: no tot és blanc o negre.
Els silencis
A vegades, el silenci en una discussió pot ser positiu i ajudar en la resolució del conflicte. Però també pot ser símptoma de comunicació violenta. Hi ha silencis que poden ser molt nocius. Un exemple podria ser el silenci que es crea quan un es retira agressivament de la conversa amb un cop de porta i no se sap on va, ni quant temps estarà fora, i quan torna continua enfadat. Aquest és un dels pitjors càstigs considerat violència psicològica que molta gent fa per ignorància a les seves conseqüències.
